REFLEXIÓ

REFLEXIÓ SOBRE UNA SESSIÓ D'UN TALLER DE PARES

Dimecres passat vaig anar a la sessió que feim amb pares sobre "Estratègies de Comunicació", la sessió va ser molt efectiva ja que varem venir dos nins sords i ens feien una pràctica del llenguatge de signes i nosaltres  havíem d'entendre el què volien comunicar i després al contrari nosaltres signàvem i ells endevinaven.
  Un cop els nins ja no eren a la habitació, els pares com sempre aprofitem la mínima per parlar sobre els seus fills i comentar els seus problemes i compartir experiències entre ells. Aquest moment és el millor per a ells, observes les ganes que tenen de ser escoltats i d'escoltar als altres, s'acompanyen entre ells, se donen suport i ànims. A mi, personalment, m'agrada més sentir-los parlar entre ells, que la sessió en si sobre la comunicació, crec que haurien de crear un espai a on poguessin expressar-se lliurament, una espècie de taula rodona... Bé el fet és que vaig escoltar la història d'una de les nines que havia estat amb nosaltres a la sessió, ja que la seva padrina estava allà i vaig quedar aborronada. Molts dels nins que són usuaris d'ASPAS, són alumnes d'un centre concertat pioner amb alumnat amb discapacitat auditiva. Aquest centre agrupa als nins amb discapacitat auditiva junts dins aules d'educació especial, dins aquesta havien ubicat a tres nins amb una sordesa profunda que no parlaven ni es podien a penes comunicar i amb altres discapacitats associades. Aquesta nina també la varen afegir a aquest grup i la seva sordesa no era tan greu, ella parlava, però aquest fet va provocar el seu retràs total amb la comunicació. La padrina (té la custòdia) es va posar en contacte amb ASPAS i entre tots varen aconseguir que la traguessin de l'aula especial. Vaig quedar molt sorpresa de la incompetència del que es diuen professionals!!! No ho podia creure... cóm és possible que això pugui passar avui en dia.
Vaig arribar a ca nostra indignada, i volia compartir aquest fet amb vosaltres.